La solitud en la vellesa

En aquest article, parlaré sobre com els canvis que les persones majors de vuitanta anys viuen actualment en la nostra societat tenen conseqüències en el seu benestar emocional i com el sentiment de soledat no desitjada afecta totes les coses de la seva vida.
 Segons l’informe del CSIC Un perfil de les persones grans a Espanya, de juliol de 2013, l’esperança de vida de les persones a Espanya se situa al capdavant de la Unió Europea, amb setanta-nou anys per als homes i vuitanta-cinc anys per a les dones, el que la converteix en un dels països amb una major evolució d’esperança de vida al llarg del segle XX, especialment des dels anys cinquanta.
 Per tant, la població de gent gran és cada cop més nombrosa i, com a societat, afrontem un fenomen nou, el de no saber com actuar davant la inversió de la piràmide poblacional que s’està produint: la proporció de persones grans respecte a persones joves és cada vegada més gran.
 Envellir, com a societat, és un èxit, segons ens indiquen els demògrafs -com, per exemple, Julio Pérez, però la qualitat de vida dels últims anys de vida és motiu de preocupació i debat des de diferents disciplines.
 Els canvis incerts, constants i accelerats de la societat actual, com apunta el sociòleg i filòsof Zygmunt Bauman, produeixen un gran impacte en la població de la gent gran, així com els estereotips i prejudicis cap a ells, molt presents en entorns en els quals el índex de consum i de productivitat laboral té més valor que les aportacions personals de persones que compten amb una experiència completa de vida per explicar i compartir, i de la qual aprendre.
 També en els àmbits familiar i laboral s’han produït nombrosos canvis significatius en les últimes dècades, com les dificultats de conciliació laboral i familiar per part de moltes persones que veuen perillar el seu lloc de treball, i el canvi de les dinàmiques familiars tradicionals.
 En aquests últims anys de vida és quan es produeix cada vegada més el fenomen de la soledat no desitjada per part de les persones grans. Per parlar de la solitud en les persones grans, cal distingir entre la decisió voluntària d’una persona de viure sola o de realitzar activitats sola, i el sentiment negatiu associat a la manca de relacions socials i suport emocional.
 La crisi econòmica soferta en els països occidentals des de 2008 ha fet que es modifiquin, entre altres, les polítiques relacionades amb les situacions de dependència, salut, habitatge i pensions, àmbits tots ells relacionats amb les persones majors de vuitanta anys. Tots aquests canvis han tingut efectes sobre el benestar i tranquil·litat de la gent gran.
 Els sentiments negatius associats a la manca de relacions socials, la baixa percepció d’un mateix i respecte a la vida, i la subjectivitat de sentir-se sol -tot estant o no acompañado- queden més invisibilitzats i agreujats en el context de crisi.
 Es poden distingir quatre tipus de solitud, segons l’escala Est-R de la Universitat d’hi ha mancances en les interaccions de les relacions socials de la persona gran. Sovint poden produir reaccions de retraïment per part de les persones grans que són conseqüència de les seves valoracions.

Joan de la Fuente

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s